Del 21 al 29 de desembre
Elena Martí i Jorge Marredo, artistes visual i sonor respectivament, conjuguen alé creatiu en aquesta instal·lació conjunta en el marc del festival Poliritmia, per a posar en evidència la necessitat de canviar la forma en què interactuem amb el planeta.
L’impacte provocat per la contaminació de la mar provoca aquesta metafòrica arrítmia a la qual al·ludeix el títol d’aquesta exposició, una pertorbació del ritme regular d’eixe batec de l’oceà que, durant milions d’anys, ha marcat l’equilibri planetari.
És sabut que un dels agents més disruptius en aquest desajustament són els microplàstics que alteren, no sols el cicle alimentari, sinó també els ritmes de migració i reproducció de les espècies. I el que això provoca és una sort de “soroll de fons” que distorsiona l’harmonia de la vida de l’ecosistema marí, la fauna del qual s’enfronta ara a elements que no es degraden ni desapareixen, sinó que s’integren forçosament en els seus cicles vitals, creant un desordre que afecta des del micro fins al macroscòpic.
Martí i Marredo, cadascun amb els seus recursos i la seua particular poètica, al·ludeixen a aquesta problemàtica amb la instal·lació Direm el mar i l’espai sonor El velo de Ceres, que celebren la seua feliç trobada per a aquesta ocasió, conciliant tots dos el delit visual i auditiu amb la tensió, el neguit que provoca prendre consciència d’aquest drama ambiental en curs.
Per a Elena Martí la naturalesa mateixa és una metàfora de la condició de l’ésser humà, perquè aquesta ho tanca tot: formes, colors, bellesa, vida, mort, llums, ombres, el pas del temps… De fet, el gruix de la seua producció artística és un constant joc entre elements naturals que l’artista manipula i associa entre si i amb objectes “manufacturats”, tantes vegades de deixalla, per a aconseguir diàlegs sorprenents en els quals bellesa i denúncia conviuen en perfecte equilibri.
Jorge Marredo, per part seua, reinventa el seu so en cada nou treball amb genuïna autenticitat a través d’envolupants atmosferes i textures llançades amb una destresa poc comuna per a traslladar a l’oient a estats als quals està poc habituat. La seua obra abasta estils que van de les gravacions de camp, fins al paisatge sonor, passant per l’electrònica analògica, el radioarte, el noise o la psicodelia més introspectiva i fosca.
Retornar-li el seu ritme natural a l’oceà és essencial no sols per a la seua supervivència, sinó també per a la nostra. Els batecs de la mar i els batecs de la nostra civilització estan profunda i ancestralment connectats, i la restauració del seu equilibri suposaria també la restauració del nostre:
“La mar és una vasta i complexa sèrie de corrents de vida que s’interconnecten, i tots nosaltres formem part d’eixe corrent.”
Rachel Carson, en El mar que nos rodea, 1962
Concha Ros, comissària